Nit i boira al Sàhara Occidental

Nit i boira al Sàhara Occidental

Font: Rebelión

No obstant les dècades transcorregudes, no deixa de estremir l’horror i la barbàrie generades per la doctrina nacionalsocialista durant la Segona Guerra Mundial. En particular, quan rellegim els dramàtics testimonis de les i els supervivents. O quan mirem impotents algunes de les imatges d’arxiu i estudis fílmics d’aquella època sinistra.
I, potser, un dels documentals que necessàriament cal mirar una i altra vegada, per preservar la memòria col·lectiva, és Nit i Boira (Nuit et Brouillard), una realització d’Alain Resnais (1955) que, segons Rebeca Romero Escrivá, va trencar el silenci cinematogràfic que la guerra freda havia signat en el món occidental sobre el record de l’horror nazi.

Encara que, una altra de les virtuts del magistral documental de Resnais és la de remetre’ns a l’esgarrifosa bàndol alemany emanat del mariscal Wilhelm Keitel, conegut com a Decret Nit i Boira (Nacht und Nebel-Erlass), mitjançant el qual es va reprimir i va eliminar els opositors polítics en els territoris ocupats, als membres de la Resistència, especialment a la iugoslava, la polonesa i la francesa, i als presoners de guerra dels aliats.

El jurista argentí Rodolfo Mattarolo, expert en Drets Humans, que ha estat consultat en diverses ocasions per les Nacions Unides, ens relata que en l’estiu boreal de 1941, Adolf Hitler va commutar la pena de mort per la de presó a una dona anomenada Louise Woirgny , integrant de la resistència francesa, ordenant que sigui traslladada immediatament a Alemanya i aïllada del món exterior. Hitler hauria pensat que la desaparició d’aquesta dona seria més colpidora que la seva execució i tindria l’avantatge de no convertir-la en màrtir.

Wilhelm Keitel va ser l’executor d’aquesta decisió que, lustres més tard, inspiraria a les dictadures militars del Con Sud i d’altres règims autoritaris en el continent americà. Aquest va ser considerat el “crim perfecte”. Aplicació secreta de la pena, sense deixar proves o testimonis sobre les circumstàncies i els termes de la mateixa. Nit i Boira, posteriorment, va ser declarada com un crim de guerra en els Judicis de Nuremberg.

No obstant això, aquesta doctrina no només va devastar Amèrica Llatina, durant les dècades dels 70 i els 80, ja que es va implementar en al voltant de deu països de la regió, a través del Pla Còndor, sinó també ho va fer a Vietnam del Nord i Sud, entre 1965 i 1972, mitjançant l’Operació Phoenix. I, malgrat els esforços de la comunitat internacional per eradicar aquest crim de lesa humanitat, aquesta pràctica perversa es desperta com “el vell monstre que jeu entre la runa”, a dir de la crítica cinematogràfica Romero Escrivà.

I, per cert, va estendre les seves ales aterridores sobre el Sàhara Occidental encara abans de la Marxa Verda i la posterior invasió militar marroquina que ha cobrat milers de víctimes fins a la data, entre elles centenars de detinguts-desapareguts sahrauís.

A les 4:30 d’una matinada no precisada de juliol de 1970 -escrivia Tomàs Bárbulo, periodista d’El País, en una de les seves edicions dominicals al març de 1998- una patrulla del Terç Joan d’Àustria, al comandament d’un oficial de la Policia Territorial, es va presentar al calabós de la caserna d’Artilleria de l’Aaiun i es va portar al presoner Mohamed Sid Brahim Sid Embarec Basir, més conegut com Basiri, líder del primer partit nacionalista sahrauí. Mai més es va tornar a veure.

bassiri

Mohamed Sid Brahim Sid Embarec Basir

 

El capità del Servei d’Informació i Seguretat en el Govern General del Sàhara, José Ramón Diego Aguirre, va dir, al seu moment, que “aquest assumpte és una vergonya nacional”.

Però aquesta detenció-desaparició no va ser l’única. El mateix Bárbulo anotava que el 1977, el Front Polisario va lliurar a les Nacions Unides una llista de 167 sahrauís desapareguts sota l’administració marroquina. Rabat va negar que hagin existit mai.

És així com des d’inicis dels anys 70, el Marroc té al seu haver una llarga llista de “persones que mai van existir”. Per aquesta raó, l’agost de 1989, pares, fills, esposes i germans de centenes de detinguts-desapareguts van constituir en els Campaments de Refugiats a Tindouf, l’Associació de Familiars de Presos i Desapareguts Sahrauís (AFAPREDESA), com una resposta civil a la lamentable situació dels drets humans i la incapacitat de defensa dels detinguts-desapareguts i torturats per les forces d’ocupació i repressió marroquines.

Des d’aquella data, AFAPREDESA i un ampli ventall d’organitzacions similars a tot el món van transitar per un sinuós sender mitjançant el qual van aconseguir, primer, la proclamació de la Declaració sobre la protecció de totes les persones contra les desaparicions forçades i, després de catorze llargs anys, l’aprovació de la Convenció Internacional per a la protecció de totes les persones contra les desaparicions forçades.

Aquest tractat internacional de drets humans va ser subscrit i ratificat per Marroc i, per tant, forma part del seu ordenament jurídic intern i, a més, l’obliga davant la comunitat internacional a retre comptes sobre la seva implementació. En tal virtut, entre d’altres obligacions, el Marroc va haver de presentar el seu primer informe de l’aplicació d’aquest tractat el 13 de juny del 2015, raó per la qual el Comitè de les Nacions Unides contra la Desaparició Forçada, en el seu desè període de sessions, expressar la seva preocupació perquè aquest compromís de caràcter jurídic estava considerablement retardat. I, òbviament, el contingut d’aquest informe no només és d’interès del Comitè o del Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades o Involuntàries que, el juny del 2009, va visitar Marroc, sinó dels familiars de centenars de detinguts-desapareguts que segons, Abdeslam Omar Lahsen, president de AFAPREDESA, voregen les 600 víctimes, i de múltiples organitzacions nacionals, regionals i internacionals de drets humans. Segons la Convenció, als familiars se’ls reconeix “el dret de conèixer la veritat sobre les circumstàncies de la desaparició forçada, l’evolució i resultats de la investigació i la sort de la persona desapareguda “. Per al Dret Internacional dels Drets Humans, la desaparició forçada és una violació que es prohibeix en tot moment i en cap cas podran invocar circumstàncies excepcionals com ara estat de guerra o amenaça de guerra, inestabilitat política interna o qualsevol altra emergència pública com a justificació de la desaparició forçada. No acatar aquest principi és mantenir amb vida aquest “vell monstre”. És perpetuar la nit i la boira.

FacebookTwitterEmailCompartir

Publica un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *